Quaranta anys insostenibles després.
Joan Fuster al seu assaig de “Els radicalismes inútils”, oposa un grup d’ecologistes radicals que defensen una vida d’ascetisme lligada a la natura i allunyada completament del desenvolupament tecnològic, a l’altre extrem de la societat, totalment consumista i d’esquena als problemes mediambientals. Segons ell, l’ideal ecologista és utòpic i corre el risc de convertir-se en una reacció oposada, ell considera que la revolució ecològica és impossible de dur a terme a causa de la actual “sofisticació i enduriment de la societat”.
És cert que hi ha que evitar recolzar si es possible idees catalogades de radicals, perquè com ben es diu popularment: tots els extremismes son roïns, degut a que ens fanatitzen i ens porten a defendre una veritat per damunt de l’ésser humà que tenim al costat. I d’aquesta forma, deixant de banda els radicalismes que critica Fuster, em sent amb l’obligació d’afegir que (com diu la Viquipèdia): “l’ecologisme radical, és solament una branca del més ampli moviment ecologista que ha sorgit d’una frustració del ecocentrisme”.
D’altra banda, segons el meu parèixer, el moviment ecologista és dels més importants i dels menys escoltats, en proporció a la gravetat dels problemes mediambientals que sofrim els últims anys. Tal vegada aquestes agressions al medi que causem contínuament sols amb el fet de viure, i per contrari, no en trobem una solució definitiva.
Quaranta anys després de l’assaig de Joan Fuster, caldria haver aconseguit que la major part de la població siga conscient dels problemes mediambientals i actue en conseqüència aconseguint un desenvolupament sostenible sobre tot quan és un afer que ens afecta a tots i del qual encara que tingues molts diners, aquests no impediran que t’afecte la pol·lució que nosaltres mateixos em produït. A més, necessitem grups que tendeixen a l’utopia, que ens recorden el camí a seguir, aquests criden l’atenció, i contribueixen a que la societat evolucione en un futur cap a horitzons que abans no ens imaginàvem.
