“Me callo lo que hay, lo que hay es lo que toca y pa' tocar el corazón es mejor no abrir la boca”.

Dime quién te enturbia el sueño del ocaso a la mañana, quién hipotecó la risa y embargó tus ganas de asomarte al mundo, de abrir todas las ventanas. Dime por quién mojas tus pestañas. Dime qué enfría tu cama, qué te hace cerrar los bares, quién te trajo estos fantasmas, por qué cambiaron los planes y acabaste solo allá donde nunca hay flores, donde no existen colores. Dime si es verdad que tienes banca rota de ilusiones y en tu negro corazón cien alfileres. Nos quedan los recuerdos, los brindis, las ciudades, el whisky, el hielo, los caminos, las canciones,los ríos, las montañas, donde poder perdernos y evitar mil lágrimas al alba, mil lágrimas al alba mojando tu mirada y ahogando tu alma.

(La fuga)

Noto el cambio, y también esas ganas de querer experimentar con él.
Pero se que cuanto más lo noto, más rápido pasa el tiempo y más irreversible se hace.
Se que siempre nos es imposible volver hacia atrás, y no es conveniente consumirse recordando el pasado, pero a veces la vida es caprichosa y nos quita los buenos momentos demasiado rápido haciendo que nos quedemos pensando en revivirlos más adelante. Y sin embargo, lo que consigue de esta manera es que vivamos con la mira puesta en el futuro, consumiendo cinco días a la semana de golpe con el pensamiento.
Quiero aprender a vivir cada segundo, y hacerlo como si no vaya a volver.

Quiero aprender a vivir...

... por lo menos ahora que ya aprendí que todo es único e interesante.

Un beso.

I'm Here

So close to me...

Assaig III. (I final)

De dubtes intel·ligents.

Tal i com va dir el matemàtic i filòsof gal·lès Bertrand Russell: "Molts dels problemes del món es deuen al fet que els ignorants estan completament segurs i els intel·ligents plens de dubtes."

Preguntes, interrogants, inseguretats, dubtes. És curiós tot el que ens capfiquem cada vegada que vols dur a terme una decisió important. Sembla que quan més conscients som de les conseqüències que una acció et pot comportar, menys ens atrevim a apostar per eixa acció. És a dir, si som conscients de tot el que va a dur la nostra decisió i tota la càrrega que comporta, ens calfem més el cap per aconseguir alternatives o, simplement, per fer plans. I això, és el que ens produeix moltes vegades un tipus de "paràlisi" a les nostres accions. Descartes, que ja se n'adonà al seu temps, va afirmar que el convenient no seria quedar-se enmig del bosc, sinó trobar una senda que -encara que fóra un camí erroni- duguera enlloc. D'aquesta manera, seria més possible trobar l'eixida d'aquest bosc representat pels nostres pensaments que si ens quedàrem paralitzats pensant en les amplíssimes possibilitats que ens oferiren tots els camins. Pel contrari, hi ha moltíssima gent que no s'encarrega de viure examinant aquestes altres possibilitats que s'oferten a les seues decisions, bé per mandra o bé per ignorància; però, és millor viure feliç, sense preocupacions, ignorant els afers exteriors?

L'ideal (com en moltes ocasions) el trobem a l'equilibri, ja que, no cal quedar-se parat divagant en totes les opcions que ens planteja la vida, però, per descomptat no podem quedar-nos desinformats i viure al marge de les conseqüències, perquè moltes vegades aquestes decisions poden coartar la llibertat dels altres. A més, aquesta informació, a banda de plantejar-nos dubtes, en gran mida ens fa lliures.